Maria caminava decidida a la manifestació d'aquell dia.
Els pronòstics parlaven que seria un esdeveniment únic, que acudiria gent de totes parts de l'Estat a alçar la seua veu contra una llei injusta, pràcticament inhumana. Els últims dies havia estat parlant amb el seu cercle d'amics, que també hi acudirien: "En quin cap cap això? És que va en contra de tota llei natural". "Sí, hi estic totalment d'acord, tots els humans tenim els mateixos drets que la resta".
Mentre caminava acompanyada del seu marit i els seus dos fills no va poder evitar parar-se a pensar. Només tenia disset anys quan va succeir, tampoc va tenir cap alternativa. Sí, va ser una nit totalment absurda i quasi boja, no van pensar cap dels dos. O tampoc li havia de passar precisament a ella. Però el cas és que li va tocar viure-ho. Com anava a dir-li als seus pares que no li venia el període? I més tard, com anava a dir-los que estava embarassada? Ella, que era menor d'edat i els seus pares ben conservadors. "No el vull tenir, no el vull tenir", no cessava de repetir-se això dia i nit. Esperava que els seus pares, qui més l'estimaven, entengueren que volia estudiar i tenir un fill precisament en aquell moment l'allunyaria de tota ambició. Recorda perfectament la bufetada que va ressonar en la seua cara el dia que es va sincerar, son pare estava fet una fúria. Ni tan sols va prendre precaucions, com bé li van renegar els dos. "Avortament? Com que avortament? Ni parlar-ne!", estava clar que no li ho permetrien. En pocs mesos va patir una depressió seguida d'un matrimoni mentre un ésser aliè a tota causa creixia dins d'ella. Mai no va poder estudiar. No va tenir oportunitat.
Madrid. En plena ebullició de gent. En aquella plaça, ella va parar la seua mirada en Jesús, el seu fill de tretze anys. Ell no tenia la culpa, clar que no... "Però maleïda siga! Per no poder prendre la meua pròpia decisió vaig viure una vida que no desitjava". I és que mai ningú no va saber que no volia ser mare, no a aquella edat; excepte als seus pares, és clar. A aquella manifestació n'hi havia tota mena de gent: convençuts en contra de l'avortament, creients innocents, xiquets arrossegats pels seus pares, polítics que feien evident la seua intenció de captar vots, mares que havien perdut un fill desitjat, persones alienes a qualsevol religió, l'església més rància i hipòcrites com ella, que ja que no van tenir oportunitat de decidir un dia tampoc volien que la tingueren altres. Però al cap i a la fi, humans amb plens drets a expressar-se. I que ningú no diga el contrari.
Malgrat els fets, Maria també va cridar amb la resta: "Sí a la vida!".
No ens enganyem, la reforma de l'avortament no és tan distinta a l'actual: les mateixes barreres, la mateixa espera i amb el plus d'un comitè que et parlarà de les teues opcions... Amb la clara evidència, de convèncer-te per a que no ho faces. I clar està, si el fetus ve malament o si suposa un risc mental o físic per a la integritat de la dona. En aquesta llei no tenim en compte que n'hi ha problemes més enllà del fetus o del propi físic, no tenim en compte els desitjos de la mare. Tenir un fill no admet devolucions així com un avortament no és anar a comprar xiclets; qualsevol opció de les dues suposa un canvi brusc i una decisió difícil que escau en cada dona, única i exclusivament, si tenim en compte els drets individuals.
Un dels grups del Facebook, la xarxa social, s'anomena Apoyo la campaña, ¡Protege mi vida!, de la Conferencia Episcopal Española. He tingut oportunitat de revisar-lo, i m'ha sorprès que la majoria dels que escriuen són homes; em pregunte si arribarien a entendre el què suposa un embaràs realment. I el que més sobta son les fotografies penjades, on apareixen Franco o Hitler, en teoria per la seua confiança a l'església i Déu. No s'ha convertit açò en un circ? Per què no deixem d'explicar a la resta el que creiem que està bé i el què no i comencem a preguntar: "Perdona, com et sents? Estàs bé? Què vols fer? Aquestes són les teues opcions, vols tenir un xiquet?". Quan parlem d'éssers humans no es pot generalitzar, ni una mateixa norma li va bé a tothom.
La campanya en contra de l'avortament de la Conferència Episcopal Espanyola, resa que s'ha de protegir la vida; bé, estem d'acord tots en que un fetus està viu però també està viva una planta. Però un fetus no és una persona encara perquè s'està desenvolupant, i crec que li deguem la confiança a la ciència perquè ofereix proves contrastables. I em plantege la següent pregunta: Si hem de protegir la vida, què passa amb la mare? Aquesta sí que és una persona, pensa i actua. L'angoixa la porta a avortaments clandestins a causa de les restriccions en la legislació, avortaments que no són segurs i que en moltes ocasions, esdevenen en problemes o fins i tot la mort. Tenint en compte que la Conferència Episcopal no és objectiva perquè és de tarannà religiós, no té dret a decidir sobre un assumpte com l'avortament. I què ocorre amb aquelles persones que practiquen altra religió o simplement, no creuen en Déu?
I per últim, què passarà amb aquells xiquets que pateixen maltractaments, són morts a mans dels seus pares, abandonats en un contenidor de fem o que estan famolencs perquè els seus pares no els poden garantir les necessitats bàsiques? En la meua humil opinió, aquestos sí que pensen i actuen. Per favor, que vinguen al món per un ple desig i per a tenir una vida digna.
El somni, la maledicció dels éssers sense ànima i el malson dels desgraciats. Estima, riquesa, salut i treball, tan senzills de pensar però no de sentir.La utopia, el somni malaltís de les ments brillants, una creu a l'esquena envolta en flames. Llibertat, justícia, pau i igualtat, paraules quasi divines rodejades d'hipocresia.La paranoia, la utopia falsa dels mons paral·lels, el viatge de la ment i el fetge cap als núvols. Drogues i afrodisíacs que anul·len la fluïdesa de la sang cap al cervell.La vida, una paranoia extensa i comuna per tot arreu que atabala, angoixa i paralitza. Fascina, enganya i ferix de la manera menys honesta. El cúmul de casualitats per excel·lència o la jugada d'escacs més estratègica. El somni dels desgraciats, la utopia dels intel·lectuals, la paranoia dels drogats. Només un viatge sense retorn, i que de manera abrupta acaba quan la parca et reclama. Fabulosa, inquietant i deliciosa. El regal més gran o el suïcidi anímic. Decideix.La bogeria. I és que no n'hi ha bogeria més gran que la pròpia vida.
.JPG)
.JPG)
